L'historiador catala Juan Sans i Barutell comenta en
la "Memoria sobre el incierto origen de las barras de
Aragón. En que se demuestra ser falso haberlas concedido
el Emperador Carlos Calvo, rey de Francia, al conde Wifredo
II, llamado el Velloso" (Madrid, 1822), del que feem
referencia en l'articul anterior, que l'escritor mes antic que
relata sobre "las cosas de los condes de Barcelona,
es el Monge de Ripio, que en 1194 se hallaba en Perpiñán
componiendo su obra, la cual publicó el ilustrísimo
Marca, en su Marca Hispánica". I destaca que,
en la mateixa, "no se refiere ni una sola vez a la supuesta
gracia de armas, así como tampoco Muntaner o Bernat Desclot"
(p. 209). Es a dir, que d'haver segut cert un fet tan important,
i de tal significat per als comtes de Barcelona, lo llogic es
que un especialiste de "la casa" ho havera refleixat,
¿no? Llevat que fora una mentira creada en posterioritat,
per lo que el Monge de Ripio no tenia constancia de la mateixa,
com observarém.
Segons Sans, l'escritor mes antic que conta la fabula
catalanista es: "Bernardo Boades en su historia de Cataluña
que la concluyó el 11 de noviembre de 1420"
(p. 206). No obstant, estudis recents refleixen (aclarixen)
que va ser una invencio del creador de fabules Beuter (tambe
es va inventar la del fals Peno de la Conquesta, com vorem en
atres articuls), ya que les dos felonies, tant la de Wifredo,
com la del Peno, apareixen per primera vegada en 1538 en el
"Sermó de la Conquesta".
García Moya, en la seua magnifica obra Tratado de la
Real Senyera (Ajuntament de Valencia, 1992), certifica que va
ser José Pellicer, en 1642, el primer en destacar el
relat fantasiador de Beuter. Encara que destaca que fon Joan
Gaspar i Jalpi qui, en 1692, sugerix que va ser Bernat Boades
(com Sans) el primer en mencionar l'historieta de les barres.
Sans, llogicament, arreplegava lo que havia llegit i
investigat fins als seus dies. Temps hauria de passar per a
que es descobriren noves proves que demostraren que, tambe,
el llibre de Boades era una falsificacio, com tot lo que rodeja
els catalanistes passats i presents. Per a desmontar dita "adulteracio",
Ricart García arreplega el testimoni d'Almela i Vives,
qui denunciava en El escudo de Valencia (1956) que "el
repetido libro de Boades, que ha pasado mucho tiempo como auténtico,
es, como se ha demostrado recientemente, una falsificación
perpetrada entre 1673 y 1675, por el mencionado Roig y Jalpi,
persona avezada a este linaje de supercherías".
Pero per a que ningu puga sospitar que esta afirmacio la fa
un valencià, igualment arreplega la de la propia Gran
Enciclopèdia de Catalunya, qui tambe reconeix el frau
en els mateixos termens (t. 3, p. 640).
Pero, tornant a Sans, conve destacar i denunciar com
es forja una llegenda catalanista: "diversos autores
catalanes, en el siglo XV, fueron copiándose unos a otros
con testimonios que fuesen uniformes" i que ningu els
poguera rebatre, ya que "subía a tan alto grado
de autoridad, que impugnarle se habría tenido por efecto
de furor o de demencia" (p. 202). Es dir, ¡exactament
igual que ara!
Tenien, a tota costa, que mantindre i acreditar una mentira
que avalara l'orige i la propietat de les barres: "con
dicho honor, podría gloriarse de haber sido la primera
en España en el uso de blasón, y de haber distinguido
sus Soberanos con divisa gentilicia siglos antes que la conociesen
las mayores monarquías" (p. 206). ¡Puix
va a ser que no! Els catalans sempre han anat a remolc: ni llengua
en prestigi, ni armes propies, ni corones, ni res, a excepcio
de tindre la supremacia de polítics aveats en l'art del
chantage. D'ahi la creacio de fabules sostingudes en els soport
de juntalletres-pseudointelectuals, per a intentar omplir-les
d'autenticitat. I es que no hi ha mes que rascar un poquet per
a que les coses caiguen pel seu propi pes. Recordem que "hasta
el siglo X no aparecieron los apellidos" (p. 213).
I no es reflectixen de modo estable i permanent fins al sigle
XI: "Spelman, Diccionario Histórico: que los
nobles de Inglaterra no empezaron a usarlos hasta el reinado
de Guillermo el Conquistador, que falleció en 1087. Mundejar,
en su historia manuscrita de la casa de Moncada afirma que no
se introdujeron hasta el siglo XI" (p. 217).
Pero aixo per als catalans de l'epoca no tenia importancia,
perque "el que se hubiese atrevido en el siglo XV a
combatir o degradar el brillante origen que supuso entonces
haber tenido las Barras o Palos, como dicen los heraldos, del
escudo de los condes de Barcelona, y se usaron después
de los Reyes de Aragón sus sucesores, se habría
visto seguramente expuesto al desprecio, y tal vez a insultos"
(p. 204). Com observaran els llectors, no es nou que als catalans
els enfurixca que els desmonten les seues falacies, ya ve d'antic.
Pero com en tots els llocs cuecen habas, en Catalunya
tambe. Sans es troba en l'encreuament per la seua doble vertent
de catala i historiador, per lo que no pot consentir que una
fabula ridicula enterbolixca la rao, encara que esta desmonte
el fals glorios passat catala: "ya no somos el eco servil
de nuestros mayores, ya no hincamos la rodilla al ídolo
de opinión, ni bajamos la cerviz a la autoridad del tiempo.
Sabemos que la verdad es imprescindible, y que ella es digna
de nuestro homenage, y no los hechos inverosímiles, ni
las glorias, si merecen este nombre, fundada en ridículas
patrañas" (p. 204). ¡Quina pena que Sans
no deixara "escola" en la seua terra! Clar que, llavors,
¿quina historia contarien els catalans actuals que els
donara "pedigri"?
PART 1