Qualsevol moment o circumstancia son propicis per a porgar
les fabules historiques que, en el pas del temps, determinats
interessos han pretes revestir de realitat. En unes ocasions
l'ignorancia, en atres la mala fe, han contribuït a forjar
llegendes a on sostindre origens fantasiosos, interpretacions
absurdes o accions que llegitimen un esplendor o passat historic
inexistent. La commemoracio del 800 aniversari del naiximent
del rei Jaume I ha servit com a excusa per a que els romantics
de les fabules catalanistes hagen protagonisat el seu "minut
de gloria" per a reivindicar contes en que alimentar les
seues utopies historiques, en la clara pretensio de donar "sentit
i fonament" a les seues megalomanies. L'inexistent Corona
catalano-aragonesa, la presunta catalanitat de les barres d'Arago
o la pretensio d'oficialisar el fals Peno de la Conquesta formen
part del retorçut entramat que dona credibilitat a la
pretesa catalanitat de la conquista del Regne de Valencia.
Exents del sentit del ridicul, estos professionals contacontes
seguixen fidels a les seues ridicules felonies, sense importar-los
que hui som "libres de la esclavitud vergonzosa" en
la que determinats historiadors nos varen "sermonejar"
en sigles passats (i presents). En els temps actuals el rigor
científic es basa en documents contrastables, i no en
interpretacions lliures que alimenten o certifiquen un fals
pedigri o simbol, com observarém mes avant.
Una de les fabules historiques catalanistes que nos ha arribat
als nostres dies es la que van inventar determinats escritors
catalans en el sigle XV-XVI per a dotar a Catalunya d'una gloria
de la que careixia: la llegenda de Wifredo el Vellos com a orige
de les quatre barres. Si Roma tenia la seua propia fabula en
que alimentar el seu naiximent, en els fills de Mart, Ròmulo
i Remo, amamantats per una lloba; si Portugal afirmava que el
mateix Jesucrist havia donat al seu rei, llavors comte, els
cinc daus o rodelles, abans de la batalla d'Obrique, en memoria
de les Cinc Llagues Sacrosantes, etc., Catalunya no podia ser
menys. Algo sublime que poguera reunir: antiguetat (a on apropiar-se
d'uns drets heraldics) i, per descontat, valor, llealtat i sacrifici,
inspiraven la fabula de Wifredo (Guifre) II, comte de Barcelona.
La llegenda catalana soste que "Wifredo el Velloso
pasó con un buen número de amigos y hombres de
armas, a servir al Emperador [francés] Carlos Calvo en
la guerra que hacían los Normandos; que este soberano
alcanzó una completa victoria contra sus enemigos, debida
al valor del conde quien salió herido en la batalla;
que el Emperador fue a visitarle en su tienda, y viendo la mucha
sangre que vertían sus heridas, deseoso de premiar servicio
tan importante, le manifestó, después de un largo
razonamiento de gracias, quería hacerle la merced de
darle armas de su propia imperial mano en recompensa de tan
distinguidos servicios; merced, que constantemente le había
negado, no obstante de haberla el Conde solicitado varias veces;
que en seguida bañó el Emperador cuatro dedos
en su mano derecha de sangre que corría por el cuerpo
de Wifredo, y aplicándolos a su escudo, que hasta entonces
había sido liso, quedaron figuradas en él cuatro
sangrientas Barras, y le dijo: Estas cuatro gloriosas Barras
serán en adelante, esforzado Conde, vuestras armas, y
de todos vuestros descendientes; armas, que tomadas de la misma
sangre que habéis derramado en mi servicio serán
las más gloriosas que jamás haya tenido noble
alguno". I, per a rematar, setencia la llengenda: "Desde
entonces quedaron estas barras perpetuadas en la familia y descendencia
de Cataluña".
Jujaran els llectors que l'historia es extraordinaria. Nomes
li falta el ¡tachín! en el que nos obsequiava el
mac Tamarit al finalisar els seus trucs televisius. Perque esta
historieta catalanista, igual que els trucs del mac, son un
engany, una fantasia, en definitiva: una ilusio.
Aixina ho certifica, entre atres, el catala i supernumerari
de la Real Academia de l'Historia Juan Sans i Barutell, en el
seu discurs del 17 de juliol de 1812, publicat en una separata
en el titul: "Memoria sobre el incierto origen de las
barras de Aragón. En que se demuestra ser falso haberlas
concedido el Emperador Carlos Calvo, rey de Francia, al conde
Wifredo II, llamado el Velloso" (Madrid, 1822).
Sans afirma que el principal engany (no l'unic, com anirém
analisant) radica que Carlos Calvo no va ser contemporaneu de
Wifredo el Vellos i, per tant, difícilment van poder
ocorrer semblants fets. Es mes, en aquell moment, relata Sans:
"Los sarracenos invaden Italia. El papa acude al Emperador
pidiéndole auxilio. Carlos Calvo no sostuvo guerra alguna
contra los Normandos". En la fermea dels fets, planteja
lo obvi: "¿Cómo haber salido mal herido
el Conde en una batalla que nunca existió? ¿Cómo
haberle dado las armas de su propia mano Imperial?"
(p. 211).
En esta rotunda argumentacio, coincident en la de la
majoria dels historiadors, queda desmontada la felonia catalanista.
Pero per si ad algu li quedava qualsevol tipo de dubte, Sans
sentencia: "En el supuesto caso que hubiesen coincidido,
tampoco pudo darle el Emperador Carlos armas a Wifredo, porque
no se usaron en aquel siglo, ni tampoco eran conocidas las divisas
gentilicias" (p. 212). "Pues para usarlas él
y sus descendientes, no fueron inventadas hasta la Edad Media"
(p. 213). ¡Tachín!
PART 2